Abans de començar les pràctiques, vaig anar un dia al centre per presentar-me. Hi anava nerviosa, carregada d'il·lusió i amb molta energia, esperant començar prest les pràctiques i estar en contacte amb els meus nens/es.
La meva sorpresa fou quan la tutora em va comentar el grup que m'esperava. A l'aula hi ha 23 alumnes, dels quals 6 tenen NESE significatives. Em va comentar que era un grup molt difícil, ja que hi havia molts de nens/es que necessitaven suport, a més el clima d'aula no era gens bo, entre ells no hi havia sensació de grup. El conflicte més gran el tenen amb una nena que té tdah amb agressivitat. Em va contar que no hi havia dia que no agredis als companys/es o a la pròpia mestra. Entre les altres NESE hi ha un nen africà amb una malaltia "confidencial" no contagiosa, un nen amb retràs mental, un nen amb retràs de la parla, un altre nen amb tdah i un nen amb una malaltia degenerativa en els òssos (el principal problema és que per operacions ha perdut moltes classes i porta un retras acumulat).
En acabar la reunió amb la tutora em trobava que tremolava, tenia tanta por de no saber-ho fer bé... Lo primer que vaig pensar fou que tota la teoria que havia après en aquestos tres anys no em servia de res, perque no em veia prou formada i capacitada per ser bona mestra. Precisament vaig escollir aquesta optativa per poder formar-me més, perque no em puc permetre no ser una bona professsional, i tenir tants de casos amb nese en el primer contacte que tenc amb nens/es em pareixia massa pronte, lo únic que em repetia a jo mateixa era: seré capaç?
Ara que ja fa una setmana que estic fent pràctiques al col·legi he de dir que estic molt contenta i que cada dia per jo és un repte. La tutora m'ajuda molt i estic aprenent moltíssimes coses noves. No sé si algu de vosaltres ha tengut en aquesta primera setmana o els dies previs la sensació que vaig sentir jo després de la reunió, tant si és així com si no, vos deix aquesta cançò que ens ve a dir que davant les adversitats ens hem de superar i no rendir-nos abans de començar sinó intentar aprendre de tot el que se'ns presenti! Arribarem a temps!
Ja sé que és d'hora, però arribaràs a temps? pensa que el temps és relatiu... Continua posant música a les teves vivències...
ResponEliminaJo pens que sempre estam a temps i que qualsevol moment és bo e ideal si el que volem és millorar! Lo de que el temps és relatiu pens igual que tu. El que en una situació "normal" pareix molt de temps, en un cas especial és un miracle i un record. Ho dic pensant, per exemple, en el cas de la teva nena amb síndrome de down, en un curs que un nen sense NESE avances el que va avançar ella seria molt de temps i potser fins i tot frustrant; però que en tant poquet temps ella aprengues tantes coses és un record.
ResponElimina